Anàrem al Clot de la Dona Morta a caçar bolets i vet aquí el que ens passa que
encara tinc el cor encongit.
El Clot de la Dona Morta és en un bosc de pins; se situa entre dos petits
turons prop de les urbanitzacions que ja fa un temps formen part del paisatge de
Calonge. En Jan anava a collibè del pare, de mon germà, i la gran, l’Anna,
agafada de la mà de la seva mare, de la Beth. Aquell hivern el germà i la
cunyada s’havien agafat uns dies de vacances en plena temporada de
bolets i vam organitzar una sortida amb els pares, perquè els més petits
descobrissin nous paratges; indrets, molt nostres i tradicions arrelades al
Empordanet, però que poc tenen a veure amb el seu Belfast natal. Al Clot de la
Dona Morta recordava haver-hi anat amb l’avi que m’explicava històries i encara
feia més temps amb la mare i la meva besàvia Clara, que també ho feia, però
llavors jo era encara massa petita per ara recordar-les. Aquest cop vaig ser jo, qui quan
l’Anna pretenia agafar els bolets  sense solta ni volta i just quan anava a
malmetre el sòl vaig cridar-li l’atenció per contar-l’hi que entre la pinassa
s’amagava un personatge d’allò més peculiar que gràcies a les pinyes, que feien
d’espietes, cuidava de l’entorn. Rebia el nom de Bufador i els seus mètodes per
tindre cura del paisatge eren de la vella escola i poc ben vistos avui en dia. Però,
esclar, ell era immortal i vet a saber tu quants segles hauria complert ja! L’Anna,
quan li ho explicava, no badava boca i m’escoltava atentament, mentre en Jan
remugava que volia pit i copsava la mirada tant dels pares com la dels avis. Així
que quan vam parar, perquè la Beth donés el pit al petit, l’Anna i jo ens vam
seure sobre una soca gegant mentre l’explicava que el Bufador era petit i bé
podia passar per un camagroc de mida raonable, d’aquells bolets que li haviem
descobert i que tan abundaven sobre la molsa humida d’aquell paratge. Ara bé,
quan entrava en acció és transformava en aire, un aire fred que es confonia
amb el vent i s’enduia tot aquell que per caçar bolets malmetia l’entorn i
destrossava el paisatge.
˗ Mira! Mira! ˗ el Bufador acaba d’empassar-se algú. Va dir-me esbarrada
l’Anna quan ja tornàvem als cotxes i em va descriure un remolí de vent on jo
només podia veure-hi una petjada.
Vaig riure, la vaig abraçar i li hagués confessat que no era cert, si no fos perquè
vaig sentir un aire fred durant un segons que em va fer estremir, de debò.