-
0
Subscribers -
0€
monthly -
26.94€
total
El Clot de la Dona Morta
Anàrem al Clot de la Dona Morta a caçar bolets i vet aquí el que ens passa que
encara tinc el cor encongit.
El Clot de la Dona Morta és en un bosc de pins; se situa entre dos petits
turons prop de les urbanitzacions que ja fa un temps formen part del paisatge de
Calonge. En Jan anava a collibè del pare, de mon germà, i la gran, l’Anna,
agafada de la mà de la seva mare, de la Beth. Aquell hivern el germà i la
cunyada s’havien agafat uns dies de vacances en plena temporada de
bolets i vam organitzar una sortida amb els pares, perquè els més petits
descobrissin nous paratges; indrets, molt nostres i tradicions arrelades al
Empordanet, però que poc tenen a veure amb el seu Belfast natal. Al Clot de la
Dona Morta recordava haver-hi anat amb l’avi que m’explicava històries i encara
feia més temps amb la mare i la meva besàvia Clara, que també ho feia, però
llavors jo era encara massa petita per ara recordar-les. Aquest cop vaig ser jo, qui quan
l’Anna pretenia agafar els bolets sense solta ni volta i just quan anava a
malmetre el sòl vaig cridar-li l’atenció per contar-l’hi que entre la pinassa
s’amagava un personatge d’allò més peculiar que gràcies a les pinyes, que feien
d’espietes, cuidava de l’entorn. Rebia el nom de Bufador i els seus mètodes per
tindre cura del paisatge eren de la vella escola i poc ben vistos avui en dia. Però,
esclar, ell era immortal i vet a saber tu quants segles hauria complert ja! L’Anna,
quan li ho explicava, no badava boca i m’escoltava atentament, mentre en Jan
remugava que volia pit i copsava la mirada tant dels pares com la dels avis. Així
que quan vam parar, perquè la Beth donés el pit al petit, l’Anna i jo ens vam
seure sobre una soca gegant mentre l’explicava que el Bufador era petit i bé
podia passar per un camagroc de mida raonable, d’aquells bolets que li haviem
descobert i que tan abundaven sobre la molsa humida d’aquell paratge. Ara bé,
quan entrava en acció és transformava en aire, un aire fred que es confonia
amb el vent i s’enduia tot aquell que per caçar bolets malmetia l’entorn i
destrossava el paisatge.
˗ Mira! Mira! ˗ el Bufador acaba d’empassar-se algú. Va dir-me esbarrada
l’Anna quan ja tornàvem als cotxes i em va descriure un remolí de vent on jo
només podia veure-hi una petjada.
Vaig riure, la vaig abraçar i li hagués confessat que no era cert, si no fos perquè
vaig sentir un aire fred durant un segons que em va fer estremir, de debò.
encara tinc el cor encongit.
El Clot de la Dona Morta és en un bosc de pins; se situa entre dos petits
turons prop de les urbanitzacions que ja fa un temps formen part del paisatge de
Calonge. En Jan anava a collibè del pare, de mon germà, i la gran, l’Anna,
agafada de la mà de la seva mare, de la Beth. Aquell hivern el germà i la
cunyada s’havien agafat uns dies de vacances en plena temporada de
bolets i vam organitzar una sortida amb els pares, perquè els més petits
descobrissin nous paratges; indrets, molt nostres i tradicions arrelades al
Empordanet, però que poc tenen a veure amb el seu Belfast natal. Al Clot de la
Dona Morta recordava haver-hi anat amb l’avi que m’explicava històries i encara
feia més temps amb la mare i la meva besàvia Clara, que també ho feia, però
llavors jo era encara massa petita per ara recordar-les. Aquest cop vaig ser jo, qui quan
l’Anna pretenia agafar els bolets sense solta ni volta i just quan anava a
malmetre el sòl vaig cridar-li l’atenció per contar-l’hi que entre la pinassa
s’amagava un personatge d’allò més peculiar que gràcies a les pinyes, que feien
d’espietes, cuidava de l’entorn. Rebia el nom de Bufador i els seus mètodes per
tindre cura del paisatge eren de la vella escola i poc ben vistos avui en dia. Però,
esclar, ell era immortal i vet a saber tu quants segles hauria complert ja! L’Anna,
quan li ho explicava, no badava boca i m’escoltava atentament, mentre en Jan
remugava que volia pit i copsava la mirada tant dels pares com la dels avis. Així
que quan vam parar, perquè la Beth donés el pit al petit, l’Anna i jo ens vam
seure sobre una soca gegant mentre l’explicava que el Bufador era petit i bé
podia passar per un camagroc de mida raonable, d’aquells bolets que li haviem
descobert i que tan abundaven sobre la molsa humida d’aquell paratge. Ara bé,
quan entrava en acció és transformava en aire, un aire fred que es confonia
amb el vent i s’enduia tot aquell que per caçar bolets malmetia l’entorn i
destrossava el paisatge.
˗ Mira! Mira! ˗ el Bufador acaba d’empassar-se algú. Va dir-me esbarrada
l’Anna quan ja tornàvem als cotxes i em va descriure un remolí de vent on jo
només podia veure-hi una petjada.
Vaig riure, la vaig abraçar i li hagués confessat que no era cert, si no fos perquè
vaig sentir un aire fred durant un segons que em va fer estremir, de debò.
Write a comment
Log in with your account or sign up to add your comment.