Muda, enfront del fèretre.

 

La mare el recorda de petit escapçant paraules complicades i, fins i tot, d’encara més menut, quan enretirant-li el sostenidor, perquè el donés el pit, pronunciava les primeres síl·labes i ella, llavors, les provava de dotar de sentit.

 

A ella, la mare, la seva gran mestra de la vida, la primera de tots els que conegué, avui se li empetiteix el cor en veure el cos d’ell inert. Però, la vida continua fluint al seu voltant i fa el cor fort i s’anima quan s’ajup i s’inclina per escoltar a un dels néts que, amb veu tremolosa, li diu a cau d’orella: “Jo mai no et deixaré”

 

I ella es corprèn i el respon amb paraules belles.